Un sector de la judicatura no eludeix les crítiques i alhora exigeix canvis en la seva professió. Helena Gil Esteve, titular del jutjat d’instrucció 3 de Granollers i sòcia de l’Asociación de Mujeres Juezas de España (AMJE) i responsable de l’àrea d’igualtat de Jutgesses i Jutges per la Democràcia (JJpD) ho expressa.

Des d’algunes associacions de jutges reclameu més formació en perspectiva de gènere.
En els últims anys ha augmentat la formació en matèria de gènere i igualtat però no és suficient. Al pla estatal de formació d’aquest 2018 hi ha un apartat especial en matèria d’igualtat i només s’imparteixen tres cursos. En matèria de perspectiva de gènere he trobat que aquesta paraula només apareix en la descripció d’un curs sobre tràfic d’éssers humans. Són cursos voluntaris, no obligatoris. Només és obligatòria la formació en matèria de gènere per als jutges i jutgesses que exerceixen en jutjats especialitzats en violència de gènere. La resta són cursos voluntaris que s’han de demanar i el Consell General del Poder Judicial ha de concedir els permisos per anar-hi, i no contracta substituts per cobrir el jutjat mentre el titular està al curs, així que no sempre és possible accedir a la formació. Els jutjats d’instrucció som els encarregats de conèixer les peticions d’ordres de protecció de les dones els caps de setmana, quan hi ha molts episodis de violència domèstica, i no tenim cap obligació de fer els cursos.
També afirmen que l’Estat incompleix el Conveni d’Istanbul.
El Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència vers la dona i la violència domèstica, l’anomenat Conveni d’Istanbul, ha estat signat per l’Estat espanyol, però no s’ha adaptat plenament a la nostra legislació i tenim un concepte de violència vers la dona més restrictiu que limita aquest tipus de violència a les relacions de parella. Així doncs, veiem que hi ha molts casos de violència masclista que s’investiguen i jutgen per professionals que no han rebut cap formació obligatòria en gènere i igualtat, com ara el cas de la sentència de La Manada.
Què significa jutjar amb perspectiva de gènere?
Jutjar amb perspectiva de gènere és una obligació legal. Significa entendre les relacions històriques de dominació social i cultural dels homes sobre les dones i, en funció d’aquestes atribuir significat als nostres comportaments en les diferents situacions vitals. La perspectiva de gènere s’ha d’aplicar no només a l’hora d’analitzar els fets en un judici, sinó també quan apliquem el dret. En la jurisdicció social, per exemple, la perspectiva de gènere es pot fer servir en interpretar un conveni col·lectiu. Potser no hi ha diferència de retribució pel gènere, però si analitzem els complements salarials es valora més la força física o la disponibilitat horària i finalment els homes cobren més. Un altre exemple: als jutjats d’instrucció la necessitat d’aplicar la perspectiva de gènere significa exigir els mateixos estàndards de credibilitat a un home i a una dona, amb independència del delicte denunciat. No tenir prejudicis sexistes quan es denuncia un delicte sexual de la mateixa manera que no els tenim quan és una denúncia per un robatori. Penso que, aplicant la perspectiva de gènere, els fets provats en la sentència majoritària de La Manada podrien qualificar-se d’agressió sexual i no d’abús. Les dones tenim por de ser agredides i no ens sentim lliures ni segures en l’espai públic. Per a qualsevol dona, d’acord amb aquesta por estructural, és objectivament intimidatori que cinc homes més forts la portin de sorpresa a un lloc petit sense eixida, la despullin i comencin a realitzar actes sexuals.
Hi ha sentències que recullin aquesta visió?
L’article 4 de la llei d’igualtat recull la necessitat d’integrar el principi d’igualtat en la interpretació i aplicació de les normes. Si analitzem les bases de dades jurídiques es menciona expressament en 61 sentències del Suprem i dels TSJ: 52 en la jurisdicció laboral, 4 en la jurisdicció civil en matèria de cognoms, i 5 en la jurisdicció contenciosa. Cap sentència penal de les bases de dades fa menció a aquest article. Això no vol dir que no hi hagi sentències penals amb visió de gènere, però el dret penal ha estat tradicionalment més masculí. La magistrada Ana Ferrer va ser la primera dona a accedir a la sala penal del Suprem, que té 200 anys d’història, fa quatre anys i encara és l’única dona.
Hi ha jutgesses que tampoc tenen perspectiva de gènere?
La carrera judicial és un reflex de la societat en què vivim. Per això, hi ha jutges i jutgesses amb ideologies diferents. I, com a jutgesses, les desigualtats també ens afecten. És necessari un canvi de mirada, i clar que hi ha dones magistrades que no tenen perspectiva de gènere, no només per falta de formació, sinó perquè estem davant un problema que afecta tota la societat. El cas de La Manada ha coincidit amb el despertar de moltes dones i també alguns homes en el marc d’un moviment global per donar la volta als privilegis de la nostra cultura patriarcal, però encara queda molt per fer.