Des que es va publicar la sentència de La Manada  s’ han escrit tants articles i s’han omplert tanteshores de televisió que és difícil aportar res nou aldebat. Aquest cas ha coincidit amb la despertadade moltes dones –i també d’alguns homes– en el marc d’un moviment global per voler fer el gir alsprivilegis de la nostra cultura patriarcal.

Les manifestacions i actes de rebuig després deconèixer la de cisió judicial evidencien un cert distanciament entre la societat i la judicatura. Som immersos e n un debat urgent i necessari sobre la llibertat sexual, la intimidació i el consentiment en les relacions íntimes. Aquest debat afecta la dignitat i la llibertat sexual de les dones i la sentèncias’ha convertit en un símbol de la mena de Justícia amb la qual moltes no ens sentim pas protegides ni representades.

Els magistrats i la magistrada del Tribunal han actuat d ’acord amb la seva consciència, de forma extremadament motivada. Dit això, comprenc l’enuig d’una part de la ciutadania en conèixer el resultat. La crítica cap a l’actuació dels jutges i jutgesses forma part de la llibertat d’expressió en una societat democràtica sana. El que no comparteixo gens és l’atac personal cap els integrants delTribunal, sobretot si ve d’un representant institucional com és el ministre de Justícia, qui no sembla haver tingut gaire respecte per la separació de poders.En la meva opinió, a la sentència li manca perspectiva de gènere, especialment al vot particular, que pretén absoldre en no donar credibilitat al testimoni de la denunciant. A pesar de l’existència d’un servei d’acompanyament a les víctimes –a Granollers acaba tot just d’implantar-se–, qui denuncia es veu obligat a reviure una vegada i una altra el succés violent quan l’explica a professionals que no coneix en un entorn gens agradable (metges, policies, jutjat). Pensar que una dona pot inventar-se una denúncia d’agressió sexual per despit és un prejudici sexista.

El vot majoritari sí que atorga versemblança plena a la denunciant i n’assumeix el seu relat, però a la qualificació jurídica conclou que és abús perquè no hi va haver intimidació. Es podria dir que els magistrats descriuen una violació, però no han estat capaços d’anomenar-la. Els fets provats a la sentència de La Manada són esfereïdors i descriuen un de les més grans pors de les dones: ser violades o agredides per un home. Aquesta por ens acompaña en moltes situacions vitals i fa que no ens sentim lliures ni segures a l’espai públic.

Si els magistrats haguessin tingut en compte això, haurien pogut qualificar els fets com a violació i no pas com a abús. Per tant, no fa falta canviar la llei, n’hi ha prou de jutjar amb perspectiva de gènere, que és una obligació legal [article 9.2 de la Constitució Espanyola; article 4 de la Llei Orgànica d’igualtat efectiva; article 3.1 del Codi Civil; instruments internacionals com el Conveni d’Istanbul, entre altres]. La necessitat d’aplicar la perspectiva de gènere en un jutjat d’instrucció significa exigir els mateixos estàndards de credibilitat a un home i a una dona, amb independencia del delicte denunciat. Significa entendre les relacions històriques de dominació social i cultural dels homes sobre les dones i, en funció d’elles, atribuir significat als nostres comportaments en les diferents situacions vitals. Aquesta perspectiva es troba més present en altres jurisdiccions, com ara la social, encara que en el dret penal – tradicionalment masculí– algunes companyes ja comencen aplicar-la. Per a qualsevol dona, d’acord amb la por estructural que tenim de ser agredides, és objectivament intimidatori que cinc homes més grossos i més forts la duguin per sorpresa a un lloc petit sense sortida, la despullin i comencin a realitzar actes sexuals a sobre d’ella.

No es tracta d’endurir les penes sinó de tenir en compte la desigualtat existent de gènere que atenem en altres realitats socials. La nostra labor com a juristes pot servir per redefinir el contingut dels drets i facilitar una participació i igualtat real.